Les llums de la ciutat fan olor a tardor, malgrat siga de nit i ningú les passege. Els semàfors s’encenen de verd i canvien de color sense que tu pugues fer res, car només ets un vianant que contempla, atònit, tot allò que esdevé.
Avui el vent bufa fort, les finestres fan tremolar els cristalls que les omplen i les persianes volen com ocells sense niu. Els teus ulls no saben on mirar.
Les flaires de València no són diferents a altres anys quan arriba la tardor. No podia ser menys, perquè aquest no va a ser diferent dels altres viscuts El dolor és el mateix i els records ja van apareguent com fantasmes mal exorcitzats que et visiten, de sobte, en l’estació del vent i del silenci. D’ací no res vindrà desembre, el mes cruel que s’emporta tot el que més vas estimar i que reuneix, al voltant d’una taula, les famílies que resten, encara, senceres per a desgràcia teua, i saben de sopars, i de dinars festers, de Nadals i de freds, de calors humans que ja et manquen. I mentre, escoltaràs, com ara, la Gymnopedie nº 1 de Satie que cau damunt de tu com una llosa i els teus plors només seran senyal de les absències que mai voldries tenir certes però són la única realitat que ara et queda. Plores, i què més dóna!
Els plors són la única companyia que t’acarona el rostre des de fa anys i que ningú entén ni desitja, per aliens i bastards o maleïts aliats de nits amargues i solitàries on els coixins són els únics amants, a part de la mediocritat que sempre t’acompanya, i la solitud junt a l’amargor, que forma part d’allò que avui ets. Perquè ja no ets persona de rialles i riures -de somriures- diríem. Ara només el plany i els plors i la por i l’angoixa t’acompanyen i encara que t’esforces per fugir i amagar-te i ja no pots fer res, perquè tot ja t’agafa.
El sol un dia va sortir per mig de dues muntanyes mentre tu escoltaves la remor d’unes aigües que naixien a sota dels teu peus.... i ploraves, però no per temor, com ara, sinó de goig per poder contemplar el miracle genial què t’enlluernava, perquè l’aigua era clara i el seu so invocava els mil déus que mai deurien haver deixat de viure entre nosaltres. I Satie toca la pianola i els ocells ja no canten perquè han decidit d’acompanyar-te en el teu plany solitari i cadenciós que ningú no comprèn.
L’avorriment, mentre, intenta obrir la teua porta tancada amb set panys sense sentit i no hi ha res ni ningú que l’ature. No hi vols que arribe, car sols és company de la desolació més absoluta i de la incertesa més absurda que et convoca a tirar-te des del balcó desolat on ara habites. Crits de desesperació visiten la teua soledat i el conviden a fugir rere seu, sense propòsit ni justificació moral que els acompanye.
Un got de vi és la única companyia d’aquest moment de tedi i avorriment atroç què t’acompanya en l’estança feliç on ara escrius, abans plena de dolça companyia. Les portes encara llueixen els colors d’aquell any que ella les va omplir i que voldries buides, però no hi pots ni imaginar-les blanques, ni vermelles ni de cap altre color què les que tenen, grogues i verdes, i tu al bell mig, arrossegant dolor i pena sense poder deixar res més enrere que un passat bellugadís que no pots defugir mal que et pese.
I el got torna a omplir-se de vi i el piano de Satie sona per tot l’espai on camines sens força i et trasllada a altres anys que tu creus més feliços.
Potser mai has cregut en fantasmes fins que vas veure la mort cara a cara, parlant-te i rient dels taüts de roure i de pi davant els nínxols buits de caderneres i de paixarells jugant a l’escusat en un intent fugaç per fugir de la condemna atroç que ens amenaça. La mort té olor a hivern i a fulles seques.
La mar ja no té el blau que abans tenia i les ones han perdut el color de la esperança i ja no ets al seu davant per contemplar-les. Ara estàs més que perdut dintre ta casa, cobert de mants i pells perquè el fred no t’alcance; aquell fred de la mediterrània que refresca l’ambient i fa fugir la suor i les gavines i omple aquest país d’una suau melangia.
Els carrers del teu poble, segur, faran olor a fum, i les teulades s’ompliran de les cendres d’aquelles llars enceses que fan olor a amor i a carícies. El teu poble petit, de carrers llargs i foscos on vaig créixer feliç al calor de la mare, que mai més estarà esperant-te en les nits, quan arribes a casa.
El teu poble silent que ara resta com tu per a ser testimoni d’un País ple de morts que caminen i ballen pels carrers cadenciosos d’una ciutat més morta que qui l’habita i vius.
Però no vols pas recordar el poble on vas néixer. Ara ja no ets fill d’aquells carrerons buits, ni germà de la gent que es lleva per romandre desperta als treure el sol els seus raigs, i que treu a la gent als camps perquè els treballe, ni sortiràs despert per collir les taronges amargues que et donen de menjar junt al teu pare. El mateix que mai no ha estat al teu costat, ni en les nits més amargues ni els dies sense sol ni en les tronades, aquelles que et feien tremolar de por i de sorpresa en veure els llamps que encenien el cel de llums i de misteri. Ja restes sol i aquesta soledat és la teua única companya. I Satie i el seu piano. O Chopin i la seua Marxa Fúnebre.
La botella de vi ja està mig buida i la fredor del teu maleït cos no t’abandona quan tens ganes de córrer per caminals ferotges, bellugadissos, sense final. La fi també t’aterra. Trobaràs algun tros de terra on descansar?
Al remat no tens més remei que reconèixer que la vida és això, un munt de merda immensa i alguna matinada vertiginosa i fèrtil que omple de goig aquell que resta viu per contemplar-la; un munt de fulles seques, una endevinalla oberta per als infants que riuen i no esperen que tot açò siga, com tu penses, un rierol d’experiències desconegudes què, emmaressades, esperen el seu torn per a sorprendre’t. Què més vols! Al remat tu tampoc pots esperar més que aquella ona o aquell raig anònim que enceta el dia què, potser, obrirà les portes de l’armari per a que surta el geni que ho omplirà tot de llum i farà caure els murs, com aquell de Berlin,i obrirà, de nou, les portes d’aquell Cel que fa olor a abraçades i a alegria. Per això encara estàs viu. Per això encara pregues i confies. Per això, malgrat tot, el teu balcó està ple de gessamins i de geranis i no t’ha vist llençar-te, com un boig, al seu davant.
